
04/03/08
(signat per UN anònim)
I em desperto un dia a la plana d’un desert, envoltat pertot per horitzó i més
horitzó que em circumda. Tot el tema del viatge és irrellevant. D’on vinc,
quan porto, on vaig, si hi arribo amb taxi o avió i si la fruita de l’últim àpat era
fresca…si…. Em desperto, un dia, a la plana d’un desert color cru, de roques
calcinades pel sol i el vent. Aquest desert no té res més que horitzó. I silenci.
Un silenci que batega a dins meu en forma dels sorolls del cos amplificant-se,
un cos viu en un horitzó calcari sense camí acotat, cap a l’enlloc bullint de la
sang. Res… em desperto un dia en un desert com un mar petrificat de pols, i
em dóna la sensació que em desperto per primera vegada en ma vida d’un
somni molt llarg. Ja saben, tots els records i les vivències eren el pòsit d’un cos
que avança sense direcció… i em desperto, doncs, un dia, a mitja tarda de
calor intensa enmig d’un paisatge inexistent. No veig el paisatge. Però em veig,
en canvi, les mans i els peus. No puc mirar un paisatge que no hi és, em dic.
Miro i no puc veure res més sinó que miro. Els pensaments es dilueixen com
es dilueix el fum a l’aire en sortir d’una xemeneia, en el mirall de sorra i cel que
m’escup, com un somni tòxic de marihuana però diferent…Em desperto d’un
desert, un dia, a una plana d’un desert altre d’un dia que... Escapar, penso. A
on? Escapar? Aleno el paisatge de dins, relliscant-li viscosament per l’angúnia
d’una absolitud que, de males maneres, balla una dansa macabre on el desig,
frenètic de brollar, brolla per tots i tots els orificis del cos…em desperto,
doncs, un dia en un desert, i en veure el panorama me’n torno a dormir. El
més curiós, es que un parell de dies després arribo a un poble, tranquil•lament,
com si tornés de treure a passejar el gos i hi ha tot de gent estrafolària que fa
l’aperitiu per les terrasses dels carrers, un aperitiu de patates, olives, formatge i
canyes, i també vi blanc i escopinyes i salivera, la gent, que al veure aquell
homenot estrany que els hi semblo per aquells móns de Déu em pregunten, és
clar, perquè vinc de molt lluny representa, de quines aventures em vesteixo jo,
viatger, i si els hi mostro el farcell, i jo que m’hi presto.
Només em surt de dir que dormia i que les cames ja van soles, que per això
són cames i que quina salivera de cop, i em desperto, i quin dia de sol i
aperitiu que fa, i si em deixen picar alguna oliva de les que encara queden al
fons del recipient de la taula.
Pau Erra