Provant d'escriure...

T’escric per dir-te que al cel la lluna ja és mig plena, ella va empenyent amb ganes i d’aquí a pocs dies ja serà plena del tot i després vindrà la foscor més absoluta, per tornar a començar altre vegada el seu cicle, com la vida ...
Són gairebé les 11 de la nit i encara no s’ha fet negre nit del tot, la lluna a Mongòlia a aquesta època de l’any te molt poques hores per lluir-se, i es una llàstima.
El sol per contra inunda la terra des de bon matí fins tard a la nit, cremant i ressecant tot al seu pas, ajudat per un vent dur i sever que sembla no tenir cap aturador.
Mongòlia es un país de terres molt dures, castigades pel temps. I tal com elles s’han anat curtint al pas dels anys, a passat el mateix amb els seus habitants, callats, observadors i de difícil somriure, amb una hospitalitat rara als ulls occidentals. No es que siguin desconfiats ni malfiats sinó que procuren per a ells ja que sinó es quedarien despullats a la sortida del sol i no ha de ser gens agradable de rostir-se viu com la gespa de les estepes.

Simple

Simplicitat de formes, nuesa d'un paisatge que be carregat de nostàlgia.