Per uns moments la nostalgia s'apodera de mi, estic mirant fotos dels ultims 24 mesos de la meva vida. Ara tot em sembla tant llunya, com si fos un somni del cual m'hen acabo de despertar, pero sento a dins meu com si no n'hagues format part d'aquest.
Les imatges es repeteixen una i altre vegada al mateix temps que em vaig arreplegant en possicio fetal i m'acabo tancant en mi mateix. I ara no ser a on soc, on vaig o d'on vinc. Tot plegat em be gros, aquesta barreja a dins meu m'espanta, no la puc controlar. Tot i aixo ella no deixa de llencar flaixos en forma d'imatges a cada instant, instant del cual n'estic atrapat i no veig sortida per en lloc.
Fa massa temps que no em topo amb la realitat quotidiana, fa massa temps que anyoro casa..... Fa massa temps...
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Aprenentatge
ResponEliminaÉs escarlata, el cel que empeny la tarda
quan el mirall del vent
amenaça els xiprers
i el blau desig s'encega entre els baladres.
Encara, avui,
et saps adolescent:
vulnerable, ensonyat,
irreverent.
La bellesa, en temptar-te,
no minva ni s'engreixa:
escalfa, com el vent,
el ventre d'un estany de riba immensa.
Tanmateix, amb els anys,
enllà del foc i l'aparença,
allò intuït s'encarna
en verb i pensament:
la joventut celebra,
la maduresa esprem.
Però la incertesa
és sempre la mateixa.
(Poema del llibre inèdit Contraventor (1999), de Lluís Calvo)