Obres la porta i deixes anar un bon dia, un que gairebé ni el xiuxiueges per por de que algú et senti, si tinc por d'obrir aquesta porta, el passat m'espanta i molt. Però no ser el perquè, ja que com algú va dir: "no hi ha enlloc com a casa". Però resulta que no t'ho acabes de creure del tot i per això has dit el bon dia tant fluix-et.
Entres i t'hi instal·les, encara no hi ha ningú a casa i poc a poc et vas trobant amb tot el que havies deixat, allò que havies idealitzat al teu caparronet durant tant i tant de temps, aquelles coses que t'han tret la son mil i una nits i ara de cop ja les tens entre les mans, i ara et venen grosses, no les saps ni per on agafar ni com gestionar, però allà ets, sense volta endarrere, ui! volta endarrera,això mai que seria de covards, ja que fa massa que fuges de les teves ombres. O sigui que cap a dins i falta gent i si en faltava ara van arribant tots, un darrere l'altre, les mateixes preguntes, les mateixes converses, les mateixes misèries que et pensaves haver deixat molt i molt endarrere, però no encara i son, no en falta cap.
I dins d'aquesta casa em sento tancat, amb pany i clau i un pestell per si un cas vull tornar a ser un covard i fugir del meu passat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada