La nit dels somnis perduts...

Avui t'he vingut a veure però no t'he vist.
Avui he passejat per Girona com a mi m'agrada, amb temps de sobre per perdrem per tots els racons de la ciutat vella. He caminat per els mateixos carrers, aquells que vam passejar-nos mentre el dia ens saludava després d'aquella càlida nit d'estiu. Si, els mateixos carrers, els mateixos que ens van veure somriure, besar-nos i dedicar-nos mirades de complicitat, mentre tu i jo dansàvem junts amb les primeres llums de l'alba. Me parat al portal del que era casa teva, he mirat amunt, tot buscant la finestra des d'on els teus ulls em deien adéu. I del teu portal avui n'he marxat altre cop, tal i com vaig fer ara ja fa més de dos anys.
I n'he marxat per no trencar la promesa, la promesa que ens vam fer, la de tornar-nos a trobara la pròxima nit dels somnis perduts.

Per tu, perquè em vas ensenyar a escoltar els teus ulls i del cert se, que els teus parlaven des de molt endins.

Passat en un garatge

Passat en llauna de cartró, passat ple de pols, passat de barret de palla...

Només volia que demanessis un desig,
Va ser tant net, tant clar que no vaig saber que respondre, em vaig quedar en blanc, segons, minuts, hores, dies, tot donant voltes al mateix, desig, desitjar... I si això em be tant de nou es perquè fa molt de temps que jo, no desitjo res.
Crec que vaig deixar de desitjar el dia en que vaig perdre la fe i des d'aquell dia que vaig decidir de somiar, ja que la paraula desig va per mi estretament lligada a frustració. (hi ho deixo aquí, ja que m'allargaria massa)
Però la frase no podia ser més clara: Només volia que demanessis un desig, i no m'hi he pogut negar.
Desitjo ser el príncep de la infantessa*, desitjo tenir la mirada innocent que els teus ulls desprenen, desitjo tornar a veure aquesta mirada un dia, d'aquí molt de temps quant ens tornem a trobar, amb la cara plena d'arrugues, i així adonar-me de que dins meu encara hi ha un petit príncep, tal i com ara el vaig tornar a notar a flor de pell, sense haver de mirar un tatuatge per a recordar-ho. M'agradaria creure que falta una eternitat per sentir-me gran. I que en falta una altre per deixar de somiar...
Desitjant desitjos i somiant truites, espero anar passant segon a segon, minut a minut, hora a hora, dia a dia...

*Amadeu Vidal i Bonafont

Realitat o ficció?

Després d’un parell de km per pista de terra arribo a la casa del Crous, un lloc perdut en mig de les Guilleries aprop de Vilanova de Sau, aquí i viuen en Pere i la Bet. Són les 4 de la tarda i sense pensar-hi gaire entro a dins per veure aquests bells amics. Les hores passen plàcides entre tasses de cafè i agradables converses, feia més de dos anys que no ens veiem. A quarts de 7 de la tarda sortim a fora, el sol cau a l’horitzó, els núvols s’han tenyit de groc carbassa i en mig dels boscos sobresurt el Matagalls, encara cobert de neu en la seva part alta. El temps s’ha aturat.
Però és hora de marxar, la presa ha quedat al marge del tot, fins que veig el rellotge del cotxe. Emprenc camí cap a casa, els 15 km han estat ràpids amb la tensió al cos i els ulls centrats en una sola cosa, guanyar el rellotge. No m’adono del que estic fent, tot va massa ràpid. A casa carregar el cavall de fusta per en Galderic, la camera, això i allò, sortir depressa i corrents, i tornar endarrere perquè m’he deixat quelcom, tornar a marxar, vaig tard, el rellotge em guanya!
Rotondes, semàfors i stops, vull creuar Vic tant ràpid com pugui, toco el clàxon a un que bada una mica davant meu, he perdut el nord, sento neguit al pit i noto que el cervell no funciona com hauria de fer-ho, ara no sóc jo.
Es al deixar endarrera les llums de Vic i endinsar-me a la foscor de la carretera de St. Eulàlia que el cap em fa click! Em paro a la boral baixo del cotxe i deixo que el fred em toqui al cos, respiro fons unes quantes vegades. Fins que no he arribat a aquest punt no m’he adonat que jo era una altre, un que s’amaga sota la pressa d’un rellotge inventat, del quedar bé, del córrer, del produir, del ser útil al preu que sigui, aquell no era jo, aquell era un altre, un que feia anys que no em trobava.

I ara em pregunto si la meva realitat es la meva ficció... o poder la meva ficció l'he feta realitat...

Penjant d'un fil

Henry Miller

Apunts;

The great physicians have allways spoken of nature as being the great healer. That is only partially true. Nature alone can do nothing. Nature can cure only when man recognises his place in the world, which is not in Nature, ... but in the human kingdom, when he found the link between the natural and the divine.

I Hung my head, Johnny Cash the legend

No hi ha lloc per els errors...

Early one morning
With time to kill
I borrowed Jebb's rifle
And sat on a hill
I saw a lone rider
Crossing the plain
I drew a bead on him
To practice my aim

My brother's rifle
Went of in my hand
A shot rang out
Across the land
The horse, he kept running
The rider was dead
I hung my head
I hung my head

I set off running
To wake from the dream
My brother's rifle
Went into the sheen
I kept on running
Into the south lands
That's where they found me
My head in my hands

The sheriff he asked me
Why had I run
And then it came to me
Just what I had done
And all for no reason
Just one peace of lead
I hung my head
I hung my head

Here in the court house
The whole town was there
I see the judge
High up in the chair
Explain to the court room
What went through you mind
And we'll ask the jury
What verdict they find

I felt the power
Of death over life
I orphaned his children
I widowed his wife
I begged their forgiveness
I wish I was dead
I hung my head
I hung my head

I hung my head
I hung my head

Early one morning
With time to kill
I see the gallows
Up on a hill
And out in the distance
A trick of the brain
I see a lone rider
Crossing the plain

And he'd come to fetch me
To see what they'd done
And we'd ride together
To kingdom come
I prayed for god's mercy
For soon I'd be dead
I hung my head
I hung my head

I hung my head
I hung my head

Parets de vidre

Obres la porta i deixes anar un bon dia, un que gairebé ni el xiuxiueges per por de que algú et senti, si tinc por d'obrir aquesta porta, el passat m'espanta i molt. Però no ser el perquè, ja que com algú va dir: "no hi ha enlloc com a casa". Però resulta que no t'ho acabes de creure del tot i per això has dit el bon dia tant fluix-et.

Entres i t'hi instal·les, encara no hi ha ningú a casa i poc a poc et vas trobant amb tot el que havies deixat, allò que havies idealitzat al teu caparronet durant tant i tant de temps, aquelles coses que t'han tret la son mil i una nits i ara de cop ja les tens entre les mans, i ara et venen grosses, no les saps ni per on agafar ni com gestionar, però allà ets, sense volta endarrere, ui! volta endarrera,això mai que seria de covards, ja que fa massa que fuges de les teves ombres. O sigui que cap a dins i falta gent i si en faltava ara van arribant tots, un darrere l'altre, les mateixes preguntes, les mateixes converses, les mateixes misèries que et pensaves haver deixat molt i molt endarrere, però no encara i son, no en falta cap.

I dins d'aquesta casa em sento tancat, amb pany i clau i un pestell per si un cas vull tornar a ser un covard i fugir del meu passat.