Foc de St. Joan

Encara falten 4 de mesos per les grans fogueres de St. Joan, aquelles que tradicionalment es feien per donar la benvinguda a l'estiu, tot cremant mobles, palla i matalassos de llana plens d'àcars, bacteris i malalties varies acumulades durant tot l'hivern fred i humit, amb l'esperança de començar la nova estació que ens brinda tal nit com la d'avui tot esperant que sigui plena de llum, calor i sobretot neta d'impureses per poder passar pàgina d'un hivern tant dur que només ha fet que emportar-se persones estimades del nostre voltant.

Com deia falten encara 4 mesos i jo no me'n he pogut estar i ja he fet la meva pròpia foguera. Tal dia com avui, un de fred, ple de pols i amb un cel cobert d'estrelles que brillen amb la mateixa força que la glaçada que està caient. Bidó tallat per la part de d'alt al mes pur estil vagabund de les pel·lícules. Apilar-hi un petit munt de papers, afegir-hi un raig d'oli brut i acostar-hi un llumí per un extrem de la pila. Les flames ràpidament fen la resta. Foc i fum tòxic carregat de tinta de mil i un colors, imatges impreses en paper fotogràfic, cartrons i cartolines, tot va caient al recipient, un rere l'altre poc a poc, a l mateix ritme de la combustió, sense forçar-la.

Avui es tracta de cremar un bon tros de passat, tot seguint les ordres del gestor ja puc cremar factures, pressupostos, albarans i dissenys varis que per el que sembla ja fa molt de temps que ha passat des de que tenia alguna utilitat per a mi, però no tant per els inspectors d'hisenda, aquells que tarden tant a revisar les coses dels altres. Però avui ja era el moment de fer net. Però una foguera tant maca no es pot desaprofitar d'una manera tant banal com aquesta, s'ha d'aprofitar per quelcom més productiu, quelcom que ens faci passar de pagina del tot. Caixa darrera caixa van caient a dins, on una flama viva va fent la seva feina. Algunes només les obro per confirmar el seu contingut, per altres ni tant sols fa falta i algunes si que es veritat que requereixen una mica més d'atenció, la justa i necessària per confirmar l'evidencia de que el temps ho cura tot i que les ferides ja no supuren, ni fan mal i que gairebé ja no sabem ni on palpar-les en el cos, cos avui gèlid i amb ganes d'entrar en calor tot aprofitant una magnifica foguera de St. Joan que s'ha avançat 4 mesos a la seva data prevista. Però hi han coses que no es poden deixar per més endavant, hi ha coses que s'han de fer el dia que toquen, ni abans ni després, en el moment just, tal com avui. Una nit freda com tantes altres.

Imatges que desmunten el castell de cartes. (*)

Dilluns set de la tarda, llum càlida de primavera tot i ser l'estiu ja ben entrat, al carreró de les bruixes s'hem apareix la imatge més plàstica des de feia molt i molt de temps. El raig de sol il·lumina el final de carrer on hi ha una dona embolcallada amb un vel de colors liles, púrpures i fúcsies molt vistosos. La seva ombre es projecta tant llarga al terra fins que s'enfila paret amunt. En la paret del fons mil pintades i graffitis rallen el seu blanc original i aquests combinen perfectament amb el color de la seva túnica. I de cop un baf de fum blanc molt dens surt del seu rostre que està d'esquenes a mi i el vent casi inexistent se l'endú molt a poc a poc per sobre del seu cap fins d'alt la paret, tot difuminant la fotografia del moment, la dona al adonar-se de la meva presencia llança el cigar tot fent com si no passes res. Em sap greu no tenir la càmera a les mans per poder fer la instantània del moment, per poder-la guardar per sempre més en el record, record que m'ha portat aquest petit instant d'avui a la tarda.

Sóc un Vol i dol camí de terres salvatges, camí de l'infinit i com m'agradaria poder-hi anar tot caminant per el costat més bèstia de la vida tot i que el final ja el ser, aquell que la felicitat no es real fins que no es compartida, però més igual ja que potser només es el meu llarg viatge o potser només em dono excuses for travellers o em pregunto si I have been to the desert and I had walk to the dead, però no. Total que fa massa temps que no poso cap rentadora, tot i que tu saps molt bé que: I have a love, a love for everyone I know, I tot hi que tinc molt clar que el carter no truca dues vegades, encara no he estat capàs de deixar una nota a la bústia que li digui: please retourn to sender. I es que allà, allà de l'espai he vist somriure una estrelleta, tot i que segur que no me'l dedicava a mi, el somriure vull dir. En tant que, què tindria de dolent esperar l'arribada de l'edat de la innocència, per així poder tornar a empaitar junts papallones i explotar bombolles amb els ulls brillants plens d'il·lusió com si fos cada una d'elles la primera vegada. Però I'm so tired and no one will help me to rise of this hole. I es que poder només soc a man who couldn't cry i que està hurt de veure com la vida passa davant dels meus ulls sense tan sols moure una cama, ni tant sols un peu. Es com si estigues prenent el sol, aquí al portal, sense més obligacions. Només l'onírica del moment i les meves circumstancies tot parant l'orella per sentir una Swing Slang Song, on poder trobar la pau en la guerra, sense deixar de sentir tot el que sento per tu i per tu i per a cada un que forma part del meu long long way, On the road, aquest que passa dins del meu cap, on els escurçons fan mandonguilles amb les cordes de la guitarra i com no, les nimfes es despullen, d'il·lusió. No com jo que encara no he trencat la meva rusty cage, ja que la mare sempre em deia allways be a good boy, don't ever play with guns i si bé jo no vaig matar aquell home a Rino per veure com moria, però si que m'he disparat un dard sedant que no em deixa sentir més enllà de l'horitzó, del meu horitzó i es que allà on jo només i veig un desert hi han milions de mons que hi formiguegen. I segueixo stand still, en un sunny, sunny, cold, cold, day recordant que its so cold in summer time... i que seguiré sense fer res al respecte i un dia rere l'altre em faltaré al respecte, per por, per covard i per no voler viure el que realment està al meu voltant. I es que tot això només és una punk rock song!!!!!

*Aquest text està fet a base de títols de cançons, àlbums, fragments de lletres, títols de poemes, llibres i pel·lícules. Sense ser necessari haver escoltat, llegit o vist cap d'ells/es tot i que es recomanable. D'autors tant varis com: Joan Pons, Roger Mas, Albert Pla, Johnny Cash, Amadeu vidal i Bonafont, Dies Irae, Herman Düne, Stand Still, Jacint Verdaguer, Pascal Comelade, Sopa de Cabra, J. Krakauer, Alexander Supertram, Mojave3, J. Kerouak, Lou Reed, Bad Religion.

La nit dels somnis perduts...

Avui t'he vingut a veure però no t'he vist.
Avui he passejat per Girona com a mi m'agrada, amb temps de sobre per perdrem per tots els racons de la ciutat vella. He caminat per els mateixos carrers, aquells que vam passejar-nos mentre el dia ens saludava després d'aquella càlida nit d'estiu. Si, els mateixos carrers, els mateixos que ens van veure somriure, besar-nos i dedicar-nos mirades de complicitat, mentre tu i jo dansàvem junts amb les primeres llums de l'alba. Me parat al portal del que era casa teva, he mirat amunt, tot buscant la finestra des d'on els teus ulls em deien adéu. I del teu portal avui n'he marxat altre cop, tal i com vaig fer ara ja fa més de dos anys.
I n'he marxat per no trencar la promesa, la promesa que ens vam fer, la de tornar-nos a trobara la pròxima nit dels somnis perduts.

Per tu, perquè em vas ensenyar a escoltar els teus ulls i del cert se, que els teus parlaven des de molt endins.

Passat en un garatge

Passat en llauna de cartró, passat ple de pols, passat de barret de palla...

Només volia que demanessis un desig,
Va ser tant net, tant clar que no vaig saber que respondre, em vaig quedar en blanc, segons, minuts, hores, dies, tot donant voltes al mateix, desig, desitjar... I si això em be tant de nou es perquè fa molt de temps que jo, no desitjo res.
Crec que vaig deixar de desitjar el dia en que vaig perdre la fe i des d'aquell dia que vaig decidir de somiar, ja que la paraula desig va per mi estretament lligada a frustració. (hi ho deixo aquí, ja que m'allargaria massa)
Però la frase no podia ser més clara: Només volia que demanessis un desig, i no m'hi he pogut negar.
Desitjo ser el príncep de la infantessa*, desitjo tenir la mirada innocent que els teus ulls desprenen, desitjo tornar a veure aquesta mirada un dia, d'aquí molt de temps quant ens tornem a trobar, amb la cara plena d'arrugues, i així adonar-me de que dins meu encara hi ha un petit príncep, tal i com ara el vaig tornar a notar a flor de pell, sense haver de mirar un tatuatge per a recordar-ho. M'agradaria creure que falta una eternitat per sentir-me gran. I que en falta una altre per deixar de somiar...
Desitjant desitjos i somiant truites, espero anar passant segon a segon, minut a minut, hora a hora, dia a dia...

*Amadeu Vidal i Bonafont

Realitat o ficció?

Després d’un parell de km per pista de terra arribo a la casa del Crous, un lloc perdut en mig de les Guilleries aprop de Vilanova de Sau, aquí i viuen en Pere i la Bet. Són les 4 de la tarda i sense pensar-hi gaire entro a dins per veure aquests bells amics. Les hores passen plàcides entre tasses de cafè i agradables converses, feia més de dos anys que no ens veiem. A quarts de 7 de la tarda sortim a fora, el sol cau a l’horitzó, els núvols s’han tenyit de groc carbassa i en mig dels boscos sobresurt el Matagalls, encara cobert de neu en la seva part alta. El temps s’ha aturat.
Però és hora de marxar, la presa ha quedat al marge del tot, fins que veig el rellotge del cotxe. Emprenc camí cap a casa, els 15 km han estat ràpids amb la tensió al cos i els ulls centrats en una sola cosa, guanyar el rellotge. No m’adono del que estic fent, tot va massa ràpid. A casa carregar el cavall de fusta per en Galderic, la camera, això i allò, sortir depressa i corrents, i tornar endarrere perquè m’he deixat quelcom, tornar a marxar, vaig tard, el rellotge em guanya!
Rotondes, semàfors i stops, vull creuar Vic tant ràpid com pugui, toco el clàxon a un que bada una mica davant meu, he perdut el nord, sento neguit al pit i noto que el cervell no funciona com hauria de fer-ho, ara no sóc jo.
Es al deixar endarrera les llums de Vic i endinsar-me a la foscor de la carretera de St. Eulàlia que el cap em fa click! Em paro a la boral baixo del cotxe i deixo que el fred em toqui al cos, respiro fons unes quantes vegades. Fins que no he arribat a aquest punt no m’he adonat que jo era una altre, un que s’amaga sota la pressa d’un rellotge inventat, del quedar bé, del córrer, del produir, del ser útil al preu que sigui, aquell no era jo, aquell era un altre, un que feia anys que no em trobava.

I ara em pregunto si la meva realitat es la meva ficció... o poder la meva ficció l'he feta realitat...

Penjant d'un fil

Henry Miller

Apunts;

The great physicians have allways spoken of nature as being the great healer. That is only partially true. Nature alone can do nothing. Nature can cure only when man recognises his place in the world, which is not in Nature, ... but in the human kingdom, when he found the link between the natural and the divine.

I Hung my head, Johnny Cash the legend

No hi ha lloc per els errors...

Early one morning
With time to kill
I borrowed Jebb's rifle
And sat on a hill
I saw a lone rider
Crossing the plain
I drew a bead on him
To practice my aim

My brother's rifle
Went of in my hand
A shot rang out
Across the land
The horse, he kept running
The rider was dead
I hung my head
I hung my head

I set off running
To wake from the dream
My brother's rifle
Went into the sheen
I kept on running
Into the south lands
That's where they found me
My head in my hands

The sheriff he asked me
Why had I run
And then it came to me
Just what I had done
And all for no reason
Just one peace of lead
I hung my head
I hung my head

Here in the court house
The whole town was there
I see the judge
High up in the chair
Explain to the court room
What went through you mind
And we'll ask the jury
What verdict they find

I felt the power
Of death over life
I orphaned his children
I widowed his wife
I begged their forgiveness
I wish I was dead
I hung my head
I hung my head

I hung my head
I hung my head

Early one morning
With time to kill
I see the gallows
Up on a hill
And out in the distance
A trick of the brain
I see a lone rider
Crossing the plain

And he'd come to fetch me
To see what they'd done
And we'd ride together
To kingdom come
I prayed for god's mercy
For soon I'd be dead
I hung my head
I hung my head

I hung my head
I hung my head

Parets de vidre

Obres la porta i deixes anar un bon dia, un que gairebé ni el xiuxiueges per por de que algú et senti, si tinc por d'obrir aquesta porta, el passat m'espanta i molt. Però no ser el perquè, ja que com algú va dir: "no hi ha enlloc com a casa". Però resulta que no t'ho acabes de creure del tot i per això has dit el bon dia tant fluix-et.

Entres i t'hi instal·les, encara no hi ha ningú a casa i poc a poc et vas trobant amb tot el que havies deixat, allò que havies idealitzat al teu caparronet durant tant i tant de temps, aquelles coses que t'han tret la son mil i una nits i ara de cop ja les tens entre les mans, i ara et venen grosses, no les saps ni per on agafar ni com gestionar, però allà ets, sense volta endarrere, ui! volta endarrera,això mai que seria de covards, ja que fa massa que fuges de les teves ombres. O sigui que cap a dins i falta gent i si en faltava ara van arribant tots, un darrere l'altre, les mateixes preguntes, les mateixes converses, les mateixes misèries que et pensaves haver deixat molt i molt endarrere, però no encara i son, no en falta cap.

I dins d'aquesta casa em sento tancat, amb pany i clau i un pestell per si un cas vull tornar a ser un covard i fugir del meu passat.

Perdut en un full de somnis (sense accents)

Per uns moments la nostalgia s'apodera de mi, estic mirant fotos dels ultims 24 mesos de la meva vida. Ara tot em sembla tant llunya, com si fos un somni del cual m'hen acabo de despertar, pero sento a dins meu com si no n'hagues format part d'aquest.

Les imatges es repeteixen una i altre vegada al mateix temps que em vaig arreplegant en possicio fetal i m'acabo tancant en mi mateix. I ara no ser a on soc, on vaig o d'on vinc. Tot plegat em be gros, aquesta barreja a dins meu m'espanta, no la puc controlar. Tot i aixo ella no deixa de llencar flaixos en forma d'imatges a cada instant, instant del cual n'estic atrapat i no veig sortida per en lloc.

Fa massa temps que no em topo amb la realitat quotidiana, fa massa temps que anyoro casa..... Fa massa temps...

I See a Darkness, Johnny Cash

Well, you're my friend
And can you see
Many times we've been out drinking
Many times we've shared our thoughts
Did you ever, ever notice, the kind of thoughts I got
Well you know I have a love, for everyone I know
And you know I have a drive, for life I won't let go
But sometimes this opposition, comes rising up in me
This terrible imposition, comes blacking through my mind

And then I see a darkness
Oh no, I see a darkness
Do you know how much I love you
Cause I'm hoping some day soon
You'll save me from this darkness

Well I hope that someday soon
We'll find peace in our lives
Together or apart
Alone or with our wives
And we can stop our whoring
And draw the smiles inside
And light it up forever
And never go to sleep
My best unbeaten brother
That isn't all I see

And then I see a darkness
Oh no, I see a darkness
Do you know how much I love you
Cause I'm hoping some day soon
You'll save me from this darkness

fred

Les sombres que esperava trobar ara venen a mi, i si tinc por, no ho puc explicar de cap manera logica, pero el que sento m'engoixa i la unica resposta sera el temps, si es que mai trobare una resposta...

Covard

Sóc l’ull observador, el que mira callat, inmòbil tot el que passa al meu voltant. Ho sóc tot i no sóc res.
Si tu vols, sóc un covard amagat en un troç de natura, un tronc d’arbre poder o una flor o poder una papallona, el que tu vulguis. I em quedo aquí perque no tinc res a dir-te, ni a tu ni ha ningú... res. Sols contemplo al mateix temps que em lamento del que no he fet, faig o faré. Les arrels no em deixen moure i el meu jo tampoc. I així estaré per la resta dels dies, callat, inmòbil... Tot deixant passar el temps i estimant el miratge també, somiant truites de llocs exòtics i contant els amors a que jo mateix he renunciat.

Provant d'escriure...

T’escric per dir-te que al cel la lluna ja és mig plena, ella va empenyent amb ganes i d’aquí a pocs dies ja serà plena del tot i després vindrà la foscor més absoluta, per tornar a començar altre vegada el seu cicle, com la vida ...
Són gairebé les 11 de la nit i encara no s’ha fet negre nit del tot, la lluna a Mongòlia a aquesta època de l’any te molt poques hores per lluir-se, i es una llàstima.
El sol per contra inunda la terra des de bon matí fins tard a la nit, cremant i ressecant tot al seu pas, ajudat per un vent dur i sever que sembla no tenir cap aturador.
Mongòlia es un país de terres molt dures, castigades pel temps. I tal com elles s’han anat curtint al pas dels anys, a passat el mateix amb els seus habitants, callats, observadors i de difícil somriure, amb una hospitalitat rara als ulls occidentals. No es que siguin desconfiats ni malfiats sinó que procuren per a ells ja que sinó es quedarien despullats a la sortida del sol i no ha de ser gens agradable de rostir-se viu com la gespa de les estepes.

Simple

Simplicitat de formes, nuesa d'un paisatge que be carregat de nostàlgia.

Jonny Cash, Hurt

I hurt myself today,
to see if I still feel
I focus on the pain, the only thing that's real
the needle tears a hole, the old familiar sting
try to kill it all away, but I remember everything

what have I become? my sweetest friend
everyone I know goes away in the end
you could have it all, my empire of dirt

I will let you down, I will make you hurt

I wear my crown of thorns
on my liar's chair
full of broken thoughts, I cannot repair
beneath the stain of time
the feeling disappears

you are someone else, I am still right here

what have I become? my sweetest friend
everyone I know goes away in the end
you could have it all my empire of dirt

I will let you down I will make you hurt

If I could start again, a million miles away

I would keep myself, I would find a way!!!

Signat per Un anonim

04/03/08
(signat per UN anònim)
I em desperto un dia a la plana d’un desert, envoltat pertot per horitzó i més
horitzó que em circumda. Tot el tema del viatge és irrellevant. D’on vinc,
quan porto, on vaig, si hi arribo amb taxi o avió i si la fruita de l’últim àpat era
fresca…si…. Em desperto, un dia, a la plana d’un desert color cru, de roques
calcinades pel sol i el vent. Aquest desert no té res més que horitzó. I silenci.
Un silenci que batega a dins meu en forma dels sorolls del cos amplificant-se,
un cos viu en un horitzó calcari sense camí acotat, cap a l’enlloc bullint de la
sang. Res… em desperto un dia en un desert com un mar petrificat de pols, i
em dóna la sensació que em desperto per primera vegada en ma vida d’un
somni molt llarg. Ja saben, tots els records i les vivències eren el pòsit d’un cos
que avança sense direcció… i em desperto, doncs, un dia, a mitja tarda de
calor intensa enmig d’un paisatge inexistent. No veig el paisatge. Però em veig,
en canvi, les mans i els peus. No puc mirar un paisatge que no hi és, em dic.
Miro i no puc veure res més sinó que miro. Els pensaments es dilueixen com
es dilueix el fum a l’aire en sortir d’una xemeneia, en el mirall de sorra i cel que
m’escup, com un somni tòxic de marihuana però diferent…Em desperto d’un
desert, un dia, a una plana d’un desert altre d’un dia que... Escapar, penso. A
on? Escapar? Aleno el paisatge de dins, relliscant-li viscosament per l’angúnia
d’una absolitud que, de males maneres, balla una dansa macabre on el desig,
frenètic de brollar, brolla per tots i tots els orificis del cos…em desperto,
doncs, un dia en un desert, i en veure el panorama me’n torno a dormir. El
més curiós, es que un parell de dies després arribo a un poble, tranquil•lament,
com si tornés de treure a passejar el gos i hi ha tot de gent estrafolària que fa
l’aperitiu per les terrasses dels carrers, un aperitiu de patates, olives, formatge i
canyes, i també vi blanc i escopinyes i salivera, la gent, que al veure aquell
homenot estrany que els hi semblo per aquells móns de Déu em pregunten, és
clar, perquè vinc de molt lluny representa, de quines aventures em vesteixo jo,
viatger, i si els hi mostro el farcell, i jo que m’hi presto.
Només em surt de dir que dormia i que les cames ja van soles, que per això
són cames i que quina salivera de cop, i em desperto, i quin dia de sol i
aperitiu que fa, i si em deixen picar alguna oliva de les que encara queden al
fons del recipient de la taula.

Pau Erra

Comunicacio

Recordo quant trucava el timbre de ca teva i deia ben fort, Sóc jo! a la pregunta de qui hi ha?
Les cartes que t'escrivia desde St. Coloma de Farnés amb ordinador perque m'entenguessis la lletra.
Les notes sota la porta quedant per més tard i els missatges a la nevera.

Abscencia

Per aixo brilla...

Propòsits

Propòsits de plàstic.

Propòsits amb lligams de ferro.

Propòsits fets de somnis i llums de colors.

Tres d'una infinitat.... Però sempre s'hen necesita UN per estimar el miratge.

Claretat d'idees

Les coses clares i la xocolata espessa!

La edad de la inocencia

Voldria ser el príncep de la infantesa.

Berenar amb les mans brutes. Llançar avions i agulles d'estendre pel balcó. Apendre a parlar amb els ulls plens d'espurnes. Embadalir-me davant del foc com si contigués algun misteri intel•ligible. Arrossegar-me per sota la taula plena de cames familiars. Escriure dibuixos a les postals des de no sé quin càmping. Mossegar els amics quant els odio. Plorar per seduir les dues àvies. Robar cromos d'entre la pila de bates. Descobrir el gust dels gerds i les móres.

Creure que falta una eternitat per aquest instant.

Amadeu Vidal i Bonafont, A la llum de les ombres.

Identitat

Coses que tant sols un mateix pot entendre.

L'inútil.

Inútil, és requereix d’un motiu per viure:
tindre un motiu per viure.
No es vol viure sense motius
-així s’ensenya i així s’aprèn, el subsidi-.
Això si, s’ha de complir el jornal.

Poema de Ramon Boixeda

Denpasar, Bali

Volutas de humo, K. Johansen

Volutas de humo que flotan al rededor de mi cuerpo, con que simpleza se desintegran en cuanto las toca el viento.

Conversar, conversar con vos quisiera, decirte todo lo que yo siento. Porque siempre te necesito cuanto mas solo me encuentro? este, tu encanto fatal es lo único que no entiendo, sabiendo que poco a poco mi vida estas consumiendo. Cigarrillo forrado de blanco el color de la pureza y que llevás en el alma, lo negro. Cuantos somos los que nos aferramos a tus pitadas profundas y salamos de una vez, mientras tragamos tu veneno. Apartarte, apartarte yo quisiera, pero sé que no puedo. Porque en cada devenir de esta vida que padecemos, en mi propia cobardía mas me aferro a tu maldito veneno.

Te tome como juguete de porrete y hoy que sos gran parte de mía, no sabes cuanto me arrepiento. Ya sin vos no se vivir, porque sos mi compañero, ese amigo que busqué en la noche solitaria mientras contemplaba los cielos y te hablaba de mis sueños, mis tristezas y alegrías, mientras poco a poco en mis dedos te consumías. Y así me quitaste el aliento, no me dejas respirar, manchaste todos mis dedos y devoraste gran parte de mi cuerpo. Pero que te puedo reprochar, si fuiste mi compañero y otra vez te vuelvo a encender y mientras miro tus volutas de humo que envuelven todo mi cuerpo te tengo que decir a mi pesar que seguís siendo mi mejor compañero.

Guest house a P.Pinang, Malasia

Si no m'escapo és per mandra o digali por, ja que els barrots són prou fràgils.

Pak Pekak, denpasar Indonesia

Hores de converses mudes,on em delaitava llegint les arrugues de la seva pell i observant minuciosament la seva mirada borrosa.